Escribe y encuentra lo que buscas:

Els reptes de Bolsonaro

L’escriptor austríac Stefan Zweig va escriure un llibre en què recollia el seu amor i profunda admiració per un país que el va acollir i el va veure morir: Brasil. Deia aquest vienès universal que Brasil tenia un gran futur, però que aquest futur no arribava mai. Doncs bé, aquesta lúcida anàlisi va ser vigent durant dècades: inestabilitat política i social, dictadures militars i una infame desigualtat social, entorpien el normal desenvolupament d’un territori que ho tenia tot per liderar el continent i convertir-se en un actor internacional de primera magnitud.

Poc després de la crisi del real al 1998 i d’un dur pla de reestructuració liderat per Fernando Henrique Cardoso, Brasil va encarrilar la seva economia. La moderació i carisma del nou president Luiz Inácio “Lula” da Silva i l’empenta de l’economia carioca en un context d’imparable globalització van provocar un canvi radical. L’economia creixia, el nou govern de l’esquerra introduïa plans de reducció de la pobresa i la nova classe mitjana dinamitzava amb força la demanda interna. Aquesta, però, excessivament centrada en un creixent i preocupant endeutament privat.

Així les coses, el país va enlluernar de portes enfora. Brasil sempre s’havia associat als paisatges d’ensomni, a l’exuberància i calidesa de la seva gent, als ritmes de la samba i la bossa nova, a la multiculturalitat, aspectes tots ells positius. Ara, a més, emergia una potència econòmica. En poc temps, tal i com assenyalava aquesta mateixa setmana el professor d’Economia i Globalització d’ESCI-UPF Joan Ribas al diari Ara, es va convertir en un líder indiscutible del món emergent. Era la veu llatinoamericana que acompanyava a la visió dels dos gegants asiàtics, l’Índia i la Xina, per aconseguir un nou escenari internacional on aquests països aconseguissin el lloc que els corresponia. En aquest sentit, el carisma de Lula da Silva va ser determinant per aquest reconeixement internacional.

Les bones notícies s’acumulaven: l’organització de grans esdeveniments esportius internacionals, en un context de constant creixement econòmic, augment de la renda per càpita i reducció de la pobresa.

Però aquest desig de normalitat i nou lideratge va embarrancar. La desil·lusió i l’inici de l’actual malson va prendre forma quan la mà dreta de Lula va agafar les regnes del poder. Dilma Rousseff va intentar mantenir el rumb en el seu primer mandat, tot i que les aigües començaven a baixar turbulentes. Va aconseguir la reelecció, però de manera molt ajustada. I a partir de llavors, el naufragi.

Les raons? Múltiples i variades. A la pírrica victòria li va seguir una política expansiva que s’ha demostrat insostenible. Però el veritable punt d’inflexió va ser la brutal irrupció dels casos de corrupció. Això va provocar el creixent malestar d’una nova classe mitjana que veia com el seu progrés començava a estancar-se. La gent ja no es manifestava per menjar: la gent demanava serveis públics dignes i una eficiència i bon govern que quedaven qüestionades pels constants escàndols: el conegut mensalao, l’operació Lava Jato o les comissions mil milionàries de la multinacional Obredecht, van ser tres elements de constant desgast per a la classe política.

El descrèdit del governant Partit dels Treballadors (la formació política de Lula i Rousseff) va provocar un polèmic i sonat procés de destitució de la presidenta brasilera. I a partir d’aquí, en el bell mig del desgovern més absolut i el descrèdit desmesurat de la dreta i l’esquerra, és on hem de situar l’irrefrenable ascens de Jair Bolsonaro.

Aquest militar de carrera a la reserva ha irromput amb inusitada força. Fins al punt de trastocar els plans i previsions dels grans partits polítics brasilers. Amb un discurs racista, misogin, violent i tremendament populista, ha trencat motlles, però ha sabut rodejar-se d’una heterogènia representació de la societat.

Darrere d’ell hi ha, doncs, una eclèctica representació: l’extrema dreta, el vot dels evangelistes, el recolzament d’importants sectors econòmics cansats de les polítiques del PT, així com una classe mitjana que, definitivament, vol passar pàgina del lul·lisme, de Roussef i de la funesta etapa de Michel Temer.

I vet aquí una de les claus de l’èxit de Bolsonaro: molts dels seus votants consideren poc creïble alguns dels seus postulats, pensen que no podrà complir moltes de les barrabassades que ha dit durant la campanya, però volen mà dura en matèries com la seguretat pública i la corrupció.

Reptes de futur

Quan els EUA van fer una política expansiva per sortir de la crisi, Brasil va haver d’aixecar barreres per evitar reescalfar la seva economia posant límits a l’entrada de capital. Ara, però, la situació ha estat la contrària: en el moment en què els EUA han recuperat la normalitat i la rendibilitat que ofereix el mercat estatunidenc és creixent, molts dòlars tornen a casa, precipitant la devaluació de les monedes de molts països emergents, cas del real brasiler.

Si, a més a més, el país té un desequilibri en la balança per corrent, l’atur s’ha més que doblat, el creixement s’ha esfumat i el deute públic està descontrolat, s’entén que les reformes econòmiques que el país necessita són peremptòries.

El dubte rau en la següent pregunta: les retallades que s’esperen que introdueixi el nou president, provocaran un augment de la desigualtat?

Ara bé, el problema del país no és només de despesa pública. Són tantes i tan necessàries les reformes que s’han d’introduir! Una de les més importants, reduir la burocràcia. Ho recordava l’editor per a l’Amèrica Llatina de The Economist Michael Reid en un article en el que deia que Brasil “és el paradís per als rentistes i l’infern per als emprenedors”. L’excés regulador és notable i clarament esgotador.

Una segona reforma: fer un país amb més competència interna. És realment complicat per a qualsevol empresa estrangera operar-hi si no és a llarg termini i armant-se, prèviament, de molta paciència, recursos i una mica de sort. El país aplica un proteccionisme que ha beneficiat als grans grups locals, creant veritables gegants. Perquè aquesta és una de les característiques de l’economia brasilera: té una estructura econòmica prou diversificada: sectors com el farmacèutic, l’automobilístic, la mineria, l’agricultura, l’energètic i l’aeronàutic, entre un llarg etcètera, tenen un important pes en el desenvolupament.

La tercera reforma és la racionalització de la despesa: des de les pensions, passant pels sous del sector públic a la priorització en obra pública. I és aquí on la polèmica i les tensions poden fer descarrilar la política reformista del nou govern. El sistema presidencialista no sempre va acompanyat, com és el cas actual, d’una majoria en el legislatiu: les negociacions i els pactes sota taula que s’hauran de dur a terme per aprovar lleis i pressupostos poden fer que el resultat sigui innocu. És clar que aquesta és la darrera esperança dels que avui se senten esgarrifats per la victòria de Bolsonaro.

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar su experiencia de usuario. Si acepta la instalación de cookies o continúa navegando, consideramos que acepta su uso.

Leer más